Rere les passes.
Com si ja no volguessis veure el més enllà,
ni la vida que t'envolta,
ni el sol, ni les estrelles,
plores tancat observant la tristor del demà.
Atrapat,
immòbil dins la quietud
d'aquestes teranyines que t'ofeguen.
Crides al buit i ni l'eco et vol sentir.
Fuig l'esperança d'aquelles albades
que ni et volen escoltar.
La foscor t'embolcalla rere els crits de la nit,
i t'encongeixes amb l'al.lè fred de la quimera que t'empeny a l'oblit
recollint cada gemec perdut en l'olimp d'Hares.
Ets seu, no existiràs,
et convertiràs en esclau de les ànimes, mentre fora, amb angoixa,
riurà la finestra grisa de records
rere els barrots forjats pel camí sense retorn.
Fotografia de Rosa Iglesies.
No hay comentarios:
Publicar un comentario