Cremant el cel

Crema el cel l'estaca pedrissa que el
temps vigila,
quieta
i pacient
com l'ocell que aprenent el vol...
estira,
i estira i bat les ales
lliure per trobar el seu somni.
Crema com el viatger inquiet
que rau de dolor
traït i dolgut
pensant que arribarà,
línia utòpica,
mort en l'horitzó.
I camina,
i camina cap al no-res,
i aquestes petges que no veuen el
futur,
incert.
Rere el ulls,
blancs tenyits de llàgrimes negres,
naveguen sense rumb
perdudes i oblidades
que ni la ventisca les durà
a la senda d'un demà,
injust.
Crema el cel de la nit,
i camina
i camina per no trobar
bagant desolat
en l'efímera de la vida
la solitud de l'instant,
l'agonia d´un esdevenir.

Fotografia de Xavier Clariana Catalá
Torre dels Moscats ( Torroella de Montgrí)